Era el 29 de maig de 1921 quan oficialment quedava registrada la secció Art i Germanor de l’Ateneu Agrícola de Lavern. Una secció dedicada a la promoció del cant musical seguint la tradició difosa i popularitzada pels cors de Clavé. És quasi segur que abans d’aquesta data ja es cantava, de la mateixa manera que al 1918, quan es va fundar l’Ateneu, el Cafè i la Sala ja existien feia anys. El cant era molt important en aquells temps, i la gent discutia sobre quines corals eren les millors (com si parlessin de futbol) Només comentar que als estatuts de la nostra Coral hi diu que si un cantaire falta a l’assaig aquell mes haurà de pagar quota doble!
Impressionant fotografia acolorida de joves cantaires de Lavern anys 50
A Lavern ja no cantem caramelles, Es van acabar a principis d’aquest segle. Era tradició que el dissabte els cantaires sortissin pels pobles i masies de l’entorn. Tothom anava mudat i només els més menuts anaven vestits de catalanets i catalanetes. Per recollir els donatius del públic féien servir una barretina. El diumenge es cantava a Lavern i a l’Església. Amb els diners recollits es feia una sortida popular en autocar.
Un cop més ens hem de sentir MOLT orgullosos i orgulloses de la nostra gent. Arrel de l’emergència sanitària pel Covid-19, ha sortgit una iniciativa solidària encomiable. Veïns i veïnes s’han unit per fabricar mascaretes sanitàries ja sigui aportant el material, cosint o repartint-lo prenent totes les mesures de precaució necessàries.
mascaretes voluntàries
Estan fetes de cotó, i es reparteixen envasades en una bossa de plàstic. Per a utilitzar-les cal rentar-les a 60ºC i són multiús, sempre i quant les rentem cada vegada i sempre a mínim 60ºC.
Cal tenir en compte que són mascaretes preventives, que no filtren el virus, però que ajuden a augmentar la seguretat quan hem de parlar amb algú tot i la distància de seguretat, també eviten que ens toquem el nas i la voca de forma instintiva, i sobretot, estalviem mascaretes sanitàries que són un bé escàs indispensable entre el personal mèdic.
S’han repartit més de 200 unitats i de moment s’ha parat la producció per manca de beta elàstica. Si algú en té i vol fer donatiu, és per una bona causa!
El material que s’ha hagut de comprar anirà a compte de dues entitats culturals del poble: El grup de teatre EnObres i el Grup de Cercavila de les Gitànes de Lavern, a part del les hores de feina i llum, que les assumeix cada voluntari/a desinteressadament.
En aquest mateix sentit, l’Ateneu Agrícola de Lavern ha congelat el cobrament de la quota de socis que s’havia de fer aquest més per tal d’ajudar a les famílies que més ho pugin necessitar aquests dies. Malauradament s’ha hagut de cancelar els actes previstos per la festa major petita de principis de maig: Teatre, trobada de gegants i l’arròs.
La Cavalcada de Reis més antiga que es coneix és la d’Alcoi (1885). A Catalunya la més antiga és la d’Igualada 1895, que enguany celebra el seu 125è aniversari.
Reis a Lavern 1979. El nen amb el Baltasar és un servidor.
A Lavern fa 45 anys que hi ha cavalcada, potser algú en té més dades i me les pot passar. Són les cavalcades de la meva infantesa quan Lavern i Ordal s’ajudaven. Aquells anys també es feien vàries carrosses, alguns més alguns menys. Aquí a Lavern la cavalcada acabava a la Sala on ens cridaven a cada nen o nena perquè pugéssim a l’escenari a recollir el nostre regal. Quins nervis esperant que diguéssin el nostre nom! Mai sabies quin Rei et tocaria i tota la meva colla ens delíem perquè ens toqués el blanc. Després a dormir ben d’hora a veure que ens portaven els reis a la nit.
Algunes vegades els Reis han hagut de sortir amb neu i més d’una vegada les carrosses van patinar. Personalment recordo un any en que els tres reis seien a la seva carrossa en un mateix sofà. Just davant de cal Mir, el tractorista va frenar de cop, o el tractor va patinar, no sé. El cas és que el sofà va caure enrere i els tres Reis van quedar amb les cames enlaire i nosaltres amb la boca oberta.
La primera notícia que conec dels Reis a Lavern és força curiosa. Es veu que la gent feia fogueres, menjava coca i es bevia força i, passada la mitja nit, quan els més menuts ja dormien, es recorria tot el poble fent rodolar bidons per fer força soroll. Suposo que d’aquí va néixer la tradició de fer bromes. La més típica i que tothom temia, era que s’enportessin les torretes a l’església. De bromes se n’han fet moltes, algunes de molt divertides i d’altres de molt gamberres. Fa uns anys el tema va degenerar molt i aquesta tradició s’ha perdut una mica. No està de més recordar l’any en que ens vam llevar amb els noms de les cases castellanitzats o l’any que es van pintar passos de vianants, zones d’aparcament i rotondes. Bromes imaginatives i sanes.
fotografia al 3 de vuit de l’any 2001
Vaig començar a ajudar a preparar les carrosses de Ses Majestats l’any 2000, si no recordo malament. Però la gran inflexió va ser el 2001, amb l’empenta de l’Enric Sendra, quan vam decidir fer tres carrosses per facilitat el repartiment casa per casa que havíem impulsat l’any anterior. Aquest primer any, alguns el recorden com l’any de la Catedral, per la carrossa en forma de catedral que vam fer sobre el camió del Munné. Com que el camió no podia passar per tots els carrers vam utilitzar una furgoneta per repartir les joguines. Però fou el 2001 quan amb les tres carrosses vam poguer dividir-nos i anar per tots els carrers. Aquell any també vam estrenar vestits que ens va deixar en Josep Fajardo. Des de llavors que la nit màgica del 5 de gener no ha parat de créixer i millorar.
Calculo que era etorn l’any 2000 (ho consultaré exactament) que que la colla de Joves d’aquell “entonses” voliem fer un pessebre vivent. Com que era complicat vam començar per fer un pessebre monumental al costat del que era Cal Forner. L’any següent encara no ens vam veure amb cor de fer aquest pessebre i vam decidir fer arribar un patge per a recollir les cartes. Aquell primer any vam fer un tro pel patge portat per quatre persones. Era una cadira aguantada per dos travessers de fusta. El pobre Patge Reial ho va passar una mica malament perquè, segons ens va dir, tenia por de caure i també perquè les persones portadores, si no tenien la mateixa alçada, el feien anar tort.
L’any següent vam voler fer una carrossa. Teniem el cotxe del Toni Lloret que ja no podia circular i no se’ns va acudir res més que tallar-lo per la meitat i fer-lo descapotable. Aquell any el patge ja no va patir gens, però el cotxe si. Es va escalfar i en arribar a la sala va dir prou per sempre més.
Altres anys el patge, o la patge, ha vingut de moltes maneres diferents. Alguns anys a peu, altres amb torxes i comitiva, altres en carossa… Els darrers anys venen tres patges! Es veu que els agrada molt venir a Lavern, i no m’estranya, amb la Sala de l’Ateneu tan guarnida i la carrossa tan bonica que els fem.
Això sí, a Lavern, sempre, sempre, sempre, venen patges de Sa Magestat el Rei Baltasar. Deu anar per demarcacions, això dels patges.
La Comissió Nadal a Lavern, de l’Ateneu Agrícola de Lavern ha fet donatiu de la recaptació íntegra que s’ha aconseguit amb el Quinto de Nadal d’enguany: 473€ per la Marató de TV3
Un centenar de persones han participat en aquesta festa, celebrada a la Sala de Lavern amb el suport teatral de la companyia “EnObres”. Els premis repartits són gentilesa de les parades de la Fira del Tió que cada any celebrem a Lavern a principis de desembre i alguns altres regals més picantons són de collita pròpia.
Cal agraïr a la Comissió Nadal a Lavern per la bona organització de la tarda i la seva gran finalitat social, la recerca científica de les malalties minoritàries.
Avui a les 12:04h del migdia ha caigut a causa, del temporal de vent, l’emblemàtic i monumental pi de la casa del Francesc Sardà i la Montse Gimeno.
Fotografies gentilesa de la Dolors Comas
Era un arbre centenari, un pi pinyoner que marcava l’skyline de Lavern. Ja fa uns anys va haver de ser podat per professionals a causa de la seva original inclinació i pel perill que comportaven algunes branques.
La caiguda ha afectat un cotxe (vidre del darrera) les baranes de dues cases i una part de la teulada. Sort hi ha hagut que no hi hagués ningú a sota. Malgrat la dissort, certament, un arbre molt estimat per tothom.
