L’ATENEU

đŸ›ïž L’ATENEU AGRÍCOLA DE LAVERN · Fundat el 1918

L’Ateneu AgrĂ­cola de Lavern ofereix als seus socis i amics un teatre i un bar-cafĂš. EstĂ  obert tots els dies de la setmana i festius excepte el dilluns. TambĂ© s’encarrega de la festa major del poble i de moltes altres activitats culturals i de lleure. L’Ateneu, o el CafĂš com el coneixem popularment, Ă©s el veritable centre i ajuntament de Lavern.

Podeu seguir les activitats de l’Ateneu a Facebook: Ateneu Lavern

HISTÒRIA DE L’ATENEU

“El 23 de juliol de 1918, reunits a les cinc de la tarda al local del carrer “Pedro Guerau y Maristany” els Senyors fundadors de l’anomenat “Ateneo Agrícola de Lavern” es reuniren per constituir la primera Junta i crear L’Ateneu Agrícola de Lavern.

IMG_3381Tot seguit s’escolliren els cĂ rrecs resultant designat en Joan Capellades Rosell com a President, Vicepresident el senyor AgustĂ­ CastellĂłn i CardĂșs, Secretari en Pau Puig GirĂł, Vicesecretari en Pere Massana i MunnĂ©, el senyor Eudald Vendrell i CarbĂł que era el propietari de l’edifici, tresorer. El senyor Senyor Antoni Puig i RaventĂłs fou nomenat contador, i com a vocals foren designats en Pere Guilera Batlle, l’Antoni Puig Cols i en Josep Canals Capellades. A les vuit de la tarda es va aixecar la sessiĂł i quedĂ  definitivament constituĂŻt l’Ateneu AgrĂ­cola de Lavern.”

AixĂ­ comença el llibre d’actes de l’Ateneu AgrĂ­cola de Lavern. Ateneu que popularment anomenem El CafĂš,  perquĂš per molts noms que hagi tingut nostra societat: Ateneu AgrĂ­cola, Union de vecinos del barrio de Lavern, Centre Cultural, Centre recreatiu, … pels que sĂłm de Lavern, el local sempre serĂ  El CafĂš i La Sala.

A la foto el cafĂš antic 1918-2009

Sin tĂ­tulo1

Uns dies abans d’aquella primera sessiĂł, en Joan Capellades havia anat a Barcelona a registrar els primers estatuts al Govern Civil, tal i com deia la llei de 1887. Corria l’estiu de 1918, Alemanya capitulava davant els aliats posant fi, aixĂ­, a la Primera Guerra Mundial, la pitjor que havia vist el mĂłn. A Espanya, la influĂšncia adquirida pel catalanisme conservador de la Lliga permetia albirar en l’horitzĂł una autonomia per a Catalunya que encara trigaria en arribar.

El vint-i-cinc de juliol de 1918 es va fer una nova reuniĂł. En aquest cas per comprar l’actual seu social de l’Ateneu “el CafĂš i la Sala”. Tot i que els dos edificis ja existien el 1918, aquests encara eren propietat del Sr. Eudald Vendrell. A tal efecte, es van emetre 180 accions al preu de 25 pessetes. S’esperava recaptar 4.500 pessetes (nou-cents duros) per comprar el local i fer les reparacions necessĂ ries. D’aquestes 25 pessetes, vint servien per anar amortitzant la compra de l’edifici i cinc es consideraven quota d’entrada. Aquells qui compressin mĂ©s d’una acciĂł no havien de pagar entrada. La compra es va formalitzar el 21 de juny de 1919 davant del notari vilafranquĂ­ Josep ParĂ©s i Castelltort.

IMG_3383La Societat de l’Ateneu s’encarregava del CafĂš (de la secciĂł de ball se n’encarregaven la secció jove) i s’hi discutien els problemes del poble i fou la via d’entrada d’un joc nou, el futbol.  Corria el 30 de novembre de 1919, i un grup de joves socis futbolistes van demanar a la Junta si els permetia arrencar una figuera que hi havia darrera la Sala per fer-hi un camp de “foot-ball”. Efectivament se’ls va donar permĂ­s, a canvi d’abonar els desperfectes que es poguessin ocasionar als camps veĂŻns. Des de l’Ateneu i la ParrĂČquia es reglamentava i sancionava la vida quotidiana mĂ©s que no pas l’Ajuntament.

El 28 de juliol es nomenĂ  el primer cafeter, que fou en Francisco Puig i GirĂł. TambĂ© es contractaren dos conserges, en Juan Romeu i Canals i en Pablo Guilera i MartĂ­. El cafeter cobraria vint-i-cinc pessetes mensuals i els conserges vint d’anuals. Aquests eren els encarregats de “arreglar y reparar la mĂĄquina de hacer luz” tambĂ© eren els encarregats de netejar la Sala, mantenir el bon ordre i evitar les qĂŒestions dins de la societat. És a dir, dins la Sala i el CafĂš, actuaven com agutzils. TambĂ© es va fer portar “aigua viva” al CafĂš. El 19 de novembre de 1922 arrivĂ  la xarxa elĂšctrica. Aquell mateix any es van plantar les acĂ cies al voltant del CafĂš algunes de les quals encara avui sĂłn vives.

Ben aviat va caldre fer el reglament per la secciĂł de ball. La Sala era emprada per ballar i, de tant en tant, fer-hi teatre. TambĂ© s’hi organitzaven dinars. Els joves que volguessin anar a ballar pagarien una pesseta mensual i mitja pesseta els socis fundadors o protectors. El piano, de lloguer, era pagat a mitges entre “los jĂłvenes de su bolsillo particular” i els fons de l’Ateneu, que a mĂ©s pagava el llum.

 DSC_0494El Cafù, en aquells primers anys, obria els festius, i alguns dies concrets, de nou a dotze del migdia i de dos quarts de dues de la tarda fins a dos quarts d’onze a l’estiu i dos quarts de nou a l’hivern. Per les festes el Cafù es podia tancar a les dues de la matinada a l’estiu, i fins a les dotze de la nit a l’hivern. Hi havia cuina i es podia servir vi.

El mateix 1918 va caldre fer una nova reuniĂł d’urgĂšncia per deixar clar qui era considerat de Lavern i qui no s’hi considerava. DesprĂ©s de moltes discussions varen aprovar que tant Ca l’Avi com Can CartrĂł no es consideraven habitants de Lavern. Per tant suposem que tant els habitants dels Rocs com els de Can Batista i la zona de Can Bas es consideraven de Lavern.IMG_3385

Aquesta discussiĂł, que avui en dia ens pot semblar estranya, s’explica si tenim en comte que totes aquestes poblacions formaven part de la parrĂČquia de Sant Pere de Lavern. TambĂ© van decidir que qui no paguĂ©s quatre quotes seguides seria exclĂČs de la Societat.

Aquell any es va contractar l’orquestra “Els Escolans” pel tercer dia de festa major i es fixĂ  l’1 de gener de cada any per parlar de la Festa Major, que llavors es feia per la candelera (caiguĂ©s en el dia que caiguĂ©s) i que es pagava amb la quota d‘aquell mes.

Com dĂšiem les reunions al cafĂš centraven la vida al poble i s’hi discutia tot. Diu el llibre d’actes que un dia el Sr Bou (Don Antonio) va demanar un cafĂš i un sucret. Pel sucret li van cobrar 20 cĂšntims. Uns dies desprĂ©s pel mateix sucret li van cobrar 10 cĂšntims. AixĂ­ doncs el Senyor Bou va portar el tema a la junta, que es va reunir el dia 10 de novembre de 1918 per tractar de com cobrar als socis de la secciĂł de ball. Tot va quedar aclarit i escrit de la segĂŒent manera: El primer dia el Sr. cafeter estava malalt i el va substituir el secretari. Ell li va cobrar 20 cĂšntims per error en no saber que aquest era el preu del sucre d’un cafĂš sense gotetes d’aiguardent, Ă©s a dir que es cobrava 10cts per sucret si era pel cafĂš i 20cts si era pel “cafĂš amb unes gotetes aiguardent”. Aquell mateix dia la Junta li va retornar els 10 cĂšntims.

El 9 de gener de 1919 es feu el primer canvi de junta. El sistema era molt diferent de l’actual. En primer lloc la Junta va sortejar a l’atzar qui havien de ser els nous membres. Van sortir quantre noms: Eudald Vendrell Carbó, Antoni Puig Cols, Agustí Castellví i Josep Canals. Ara calia escollir qui seria el president d’entre tots aquests. La Junta va donar dos papers a cada soci. Un amb la proposta de la Junta i un altre en blanc per si volien fer una proposta diferent els mateixos socis. Guanyaren l’Eudald Vendrell i l’Antonio Puig, amb 72 vots, essent nomenat president l’Antonio.

L’any 1919 es va decidir permetre als partits polĂ­tics fer mĂ­tings al cafĂš. Un any mĂ©s tard es van haver de recaptar diners per arreglar la teulada de la “Sala de baile”. Aquella reparaciĂł va aguantar fins l’any 1984 en quĂš es va haver de reparar de nou. TambĂ© van decidir una norma avui perduda: el soci que no assistĂ­s tres vegades a les reunions sense justificaciĂł no tindria veu ni vot durant les reunions de la resta de l’any.

Sin tĂ­tulo1El 29 de maig de 1921 es creĂ  la secciĂł Art y Germanor i se n’aprovĂ  el reglament. L’activitat mĂ©s significativa fou la promociĂł del “canto musical”, seguint la tradiciĂł difosa per tot Catalunya d’ençà els Cors de ClavĂ©. Deia l’article 21 del seu reglament que si un soci faltava als assajos sense justificaciĂł hauria de pagar quota doble aquell mes.

De la Sala se n’encarregava la SecciĂł de Ball, sufragada pels joves. Fins i tot les quotes eren diferents per grans i joves. Aquests, s’encarregaven d’organitzar els balls llogant un piano o pianola. TambĂ© es cuidaven de la Festa Major. La secciĂł Art i Germanor portava la coral del poble (especialment per les Caramelles) i tambĂ© creiem que promocionava el teatre, amb en Joan Boada al capdavant. Els joves es reunien a banda i sembla que amb no gaire Ăšxit. Mireu que en diu el llibre d’actes: ”Se acuerda dar la palabra a los socios de la secciĂłn de baile [els joves] y en vista de que despuĂ©s de discutir un buen espacio de tiempo no logran discurrir nada en concreto y no se ponen deacuerdo, el Señor Presidente levanta la sesiĂłn a las seis de la tarde del 10 de noviembre de 1918”

L’1 de gener de 1922 tenim documentat el primer robatori al cafĂš. Primer van intentar entrar per “l’excusado” perĂČ es van adonar que no comunicava amb la Sala (per aixĂČ sabem que abans els lavabos eren en algun lloc fora del cafĂš). Van entrar per la finestra de l’escenari (avui desapareguda) i van desmuntar el pany que comunica amb el CafĂš per poder-hi accedir. Aquella nit van robar “quatre litres d’anĂ­s, cinc litres d’aigua, sis de licor, dues ampolles de xarop, una caixa de sucres, vint-i-cinc jocs de cartes, un quilo de carquinyolis, un plat i una copa de cafĂš.” Els lladres van deixar una pista: “un paquet de sal, que el “tendero” Isidre RaventĂłs va reconĂšixer ja que ell l’havia venut aquella mateixa tarda a dos pobres que van passar per la seva botiga.”

El 13 de gener de 1924 es donĂ  permĂ­s a la Societat de Rabassaires perquĂš tinguessin el seu domicili social al CafĂš, pagant cinc pessetes de quota anual. Aquest fou un pas mĂ©s de l’Ateneu en el sentit de funcionar no solament com una associaciĂł d’esbarjo, sinĂł estructurant el poble social i sindicalment, a falta d’institucions polĂ­tiques prĂČpies.

esquellaPrecisament la Societat de Rabassaires va posar Lavern al mapa durant uns dies quan l’any 1932, durant la Segona RepĂșblica, un enfrontament entre els pagesos i el propietari de Can Bas per la collita d’avellanes va acabar amb la intervenciĂł de la GuĂ rdia Civil.

El conflicte no va passar d’uns trets a l’aire i uns cops de culata, perĂČ els afectats van passar a la premsa una nota molt alarmant on es parlava de ferits de bala. En realitat l’Ășnica vĂ­ctima va ser una veĂŻna de Lavern que es va fer mal en un peu saltant un marge en la fugida massiva dels rabassaires. El setmanari satĂ­ric El BĂ© Negre va fer escarni de les notĂ­cies que arribaven de Lavern, que reduĂŻen progressivament l’abast dels fets i els presumptes ferits. S’acostaven vents de guerra.

Tancament i represa

DesprĂ©s de la Batalla de l’Ebre les defenses de l’exĂšrcit republicĂ  quedaren desbordades, l’ocupaciĂł de Catalunya per part de les tropes nacionals va ser qĂŒestiĂł de poques setmanes. Lavern va ser ocupat el dia 22 de gener de l’any 39. La Sala de l’Ateneu, va ser utilitzada com a caserna per allotjar una petita guarniciĂł de soldats mentre es reconstruĂŻa el poder civil al municipi. Alguns veĂŻns, mĂ©s compromesos en la lluita, van deixar llurs cases per emprendre el camĂ­ de l’exili. La poblaciĂł de Subirats, abans de la guerra xifrada en 3.115 habitants, baixĂ  fins a 2.832. El nostre Ateneu tambĂ© en va patir les conseqĂŒĂšncies. A partir del 1938 es cursaren un total de 20 baixes entre allistaments a files i defuncions. El nombre de socis (homes) baixĂ  de 116 a 96.

L’efecte de la guerra sobre la nostra entitat fou el seu fulminant tancament a l’arribada de les noves autoritats franquistes. La sala va esdevenir una caserna temporal i es fĂ©u un inventari dels bens a l’espera de la liquidaciĂł definitiva. Cal entendre que als ulls dels foranis que decidiren tal mesura, aquest centre, com d’altres de tot el paĂ­s, havien constituĂŻt nuclis de difusiĂł d’idees socials, democrĂ tiques i reivindicatives (recordem que la Societat de Rabassaires havia estat aixoplugada en els locals de l’Ateneu). Tanmateix el “cĂ stig” durĂ  solament uns mesos; l’1 de maig de 1940 es creĂ  una “ComisiĂłn Gestora del Ateneo AgrĂ­cola de Lavern” formada per l’Antoni Casanovas i Poch, l’Isidre Guilera i Mas, i en Josep Canals i Capellades, els quals obtingueren el permĂ­s adient per reprendre legalment les activitats de la societat: la gestiĂł del cafĂš i esdeveniments recreatius innocus.

En els anys posteriors a la guerra el funcionament de la Societat canviĂ . Els cĂ rrecs de la Junta passaren a ser determinats per rotaciĂł entre les cases del poble. Algunes persones de Sant Pau d’Ordal que, per motius polĂ­tics (no volien haver de seure amb els “vencedors”), s’estimaven mĂ©s venir al CafĂš de Lavern que no pas al del seu poble. Paral·lelament el cafĂš tambĂ© va acollir els actes del Numenari, dues setmanes d’actes litĂșrgics basats en sermons que durant molts anys va fer el Pare Lladons al CafĂš per no haver d’anar cada dia fins a l’esglĂ©sia.

A poc a poc el jovent s’organitzĂ  de nou paral·lelament a la Junta i es cuidĂ , de les festes i del ball; els socis joves pagaven una quota inferior a la dels caps de famĂ­lia i les dones no pagaven res (llavors no acostumaven a fer feines remunerades fora de casa).

Els principals afers col·lectius eren debatuts i resolts des d’aquesta entitat, i tambĂ© a l’EsglĂ©sia, que va cobrar, en temps del franquisme, un paper protagonista en tot allĂČ que afectava la col·lectivitat. Per exemple, l’equip de futbol local era el Club Parroquial de Lavern i va arribar a ser molt fort a la comarca entre 1948 i 1950, amb jugadors de tota la parrĂČquia (Lavern, Can Batista, Can Bas, Ca l’Avi, Can CartrĂł) i altres “estrangers” com els de Sant SebastiĂ  dels Gorgs. Es jugava en el desaparegut camp de futbol de darrera l’esglĂ©sia. Posteriorment s’habilitĂ  el camp de futbol al davant de l’esglĂ©sia (actual aparcament).

Sin tĂ­tulo1La bitlla catalana tambĂ© era un joc molt apreciat a Lavern. Es jugava on avui hi ha els contadors exteriors i l’habitaciĂł de la barra del cafĂš. Abans hi quedava un caixĂł de terra entre la vella cuina i el garatge de Cal Mingo. L’encarregat del joc era en Josep Capellades Grau (de Cal Viudo) i s’apostaven uns quants cĂšntims a cada partida. Es jugava diumenge desprĂ©s de missa. Les Bitlles s’anaven a buscar a Cal Viudo o, si aquest no hi era, a Cal Fuster. Com dĂšiem, una de les principals activitats del jovent lavernenc fou el ball a la Sala. Tenia lloc els diumenges a la tarda, desprĂ©s del Rosari, i al vespre, desprĂ©s de sopar i fins les dotze de la nit. A tal efecte, els joves disposaven d’una gramola amb discos de pedra que necessitava un canvi d’agulla cada quatre discos. PerĂČ aixĂČ sempre era mĂ©s barat que llogar mĂșsics. Les noies, com era preceptiu en aquella Ăšpoca, acudien acompanyades per les mares, tietes o algĂș que “vetllĂ©s per la seva integritat moral i evitĂ©s que caiguessin en la temptació”.

Un dels balls mĂ©s esperats per tots era el de Carnaval i s’hi disfressava tothom, grans i petits. Per la Candelera, a la Festa Major, venien tres mĂșsics (bateria, saxo i acordiĂł), dels tres l’un era cec i l’altre coix (venien enviats pel sindicat de mĂșsics). El tercer podia no tenir tara. Durant molts anys aquests mĂșsics es quedaren a menjar a les cases dels socis (un per casa), com a Ca la Teresa de Cal MagĂ­, (avui en diem Ca la Maria Sala) o a Cal Boet, on s’hi quedaren una colla d’anys.

El que no fallava mai era el concert i es feia dins el cafĂš, no pas a la sala. Dimarts al migdia es ballava davant de Cal Forner. A l’esglĂ©sia es feia un concert de corda i veu. (Ofici cantat de Festa Major).

MĂ©s balls: per PĂ squa, per Sant Joan, per Sant Pere i per Sant Antoni. Aquest darrer dia tambĂ© es feia ofici amb mĂșsics, ball de vermut, ball de tarda i ball de nit. A falta de televisiĂł, cotxes i ordinadors, sembla que els lavernecs estavem posseĂŻts per la falera compulsiva del ball. I si les circumstĂ ncies permetien arrambar, millor! Quan el temps ho permetia es posava l’altaveu de la gramola a la finestra i es ballava a fora.

Tradicionalment a Lavern es cantaven caramelles, i ho organitzava l’Ateneu. (Secció Art i Germanor) Molta gent encara recorda un any en que van situar els cantaires en un carro i el piano en un altre, i així van recórrer el poble i les masies. Antigament se’ls donaven ous, que es posaven a la cistella des del balcó. A principis de segle el Compte de Lavern donà a la Coral el seu Penó brodat, que la Neus de Cal Ton guarda amb tanta cura.

El CafĂš s’adaptava al ritme laboral de la poblaciĂł: obria dissabtes, diumenges, festius i els dies que plovia, a la tarda (per la impossibilitat de sortir a treballar a les vinyes). El cafeter s’escollia mitjançant la “plica”: Cada any, pel canvi de junta, el cafeter i els nous aspirants (normalment socis), posaven sobre la taula un sobre tancat amb una quantitat de diners. Aquell qui n’aportava mĂ©s era nomenat Nou Cafeter per un any.

Els conserges eren els encarregats de netejar i tambĂ© es cuidaven de mantenir el bon ordre dins de les instal·lacions del CafĂš i la Sala. Els dies de ball feien sonar la pianola primer i de la gramola desprĂ©s. A tall d’exemple foren conserges durant molts anys en Josep de cal Rui (que tambĂ© fou maquinista del cine) o en MartĂ­ Colet. La gramola es guardava a casa del conserge.

IMG_3382Les activitats teatrals es van reprendre als cinquanta i seixanta. El director era l’Antoni Casanovas, que tambĂ© va ser alcalde del municipi. Durant aquests anys es van representar, entre altres, El millor dependent del mĂłn (Francesc Lorenzo), Jo serĂ© el teu gendre (Jaume Villanova), i La ferida lluminosa (Josep Maria de Segarra). Com veiem, un cop aixecada la pressiĂł sobre l’Ășs cultural del catalĂ  durant el franquisme, les obres escollides pel grup de teatre de Lavern pertanyien a autors catalans vigents a l’ùpoca.

Els locals de l’Ateneu tambĂ© van servir per allotjar la Germandat de Sant Josep, una mena de mutualitat pagesa, acceptada pel govern, que consistia en la prestaciĂł de serveis mutus entre els associats. Els socis tenien dret, en cas de malaltia o indisposiciĂł per a la feina, a que els altres membres li fessin dos jornals a la setmana a les terres que explotava. Les seves reunions tenien lloc a la Sala i no sempre quedaven exemptes de polĂšmica.

L’any 1969, complint la Ley de Asociaciones, va ser demanada la inscripció, en el Govern Civil Provincial, de la Unión de Vecinos del Barrio de Lavern, sens dubte entitat descendent i contínua del vell Ateneu. La persona que ho tramità fou en Cristóbal Bertran Raventós, i els objectius que es proposava l’associació eren “culturales y recreativos, instrucción de socios y familiares, mediante cursillos, conferencias, televisión, proyecciones y biblioteca, así como veladas musicales y recreos lícitos”.

D’entre aquests lloables objectius triomfaven els recreatius per damunt dels culturals, la televisiĂł per sobre de la biblioteca (gran assignatura pendent per a tot poble que estimi la cultura) i els “recreos lĂ­citos”, suposem que ho devien de ser tots, perquĂš els “ilĂ­citos” cadascĂș els feia a casa seva o per les vinyes.

El patrimoni de la societat, bĂ sicament l’edifici de la Sala i del CafĂš, era valorat, en aquells temps, en 62.000 pessetes. Amb la legalitzaciĂł de l’associaciĂł tambĂ© es van inscriure uns estatuts, que no diferien molt del perfil que te actualment l’Ateneu. El que mĂ©s destaca Ă©s que deien que els membres de la Junta Directiva els triava l’Assemblea General, perĂČ en realitat s’hi accedia de forma rotativa, com avui.

Durant els anys seixanta es va generalitzar la projecciĂł de pel·lĂ­cules amb la mĂ quina que va adquirir l’Ateneu al MajĂšstic de Vilafranca.

Aviat arribaren els anys de la discoteca a l’antiga rectoria a tocar de l’esglĂ©sia de Lavern, que tant famĂłs va fer el nostre poble grĂ cies a la comoditat que oferia tenir l’estaciĂł a tocar.

Sin tĂ­tulo1El teatre va seguir amb l’empenta dels actors locals i del nou director, Josep CastellvĂ­ i Brugal (Grup de Teatre de Lavern), els quals van estrenar algunes obres de teatre catalĂ  contemporani com Entre esbarzers, Tots bojos, Tot per unes cartes i La Pepa maca. Aquesta darrera va merĂšixer un comentari del setmanari La Voz del PenedĂšs (4-III-1978): “Los que amamos el teatro nos gustarĂ­a perdurase este gran grupo teatral de Lavern y deleitarnos asĂ­, mĂĄs a menudo, con esas excelsas actuaciones de que son protagonistas, tal vez un grupo aĂșn no muy maduro, pero que las desarrolla con serenidad y entusiasmo a la vez”. El 1984 s’aconseguiria reformar l’espai de l’escenari de la Sala, cosa que significĂ  una major amplitud de treball per al nombrĂłs grup d’aficionats locals.

En aquells anys de difĂ­cil represa democrĂ tica les instal·lacions de l’Ateneu van servir per donar aixopluc a les reunions polĂ­tiques, sobre tot en els dies previs a les eleccions que es feien al paĂ­s. No ens consta que aquestes activitats tinguessin una repercussiĂł especial dins l’entitat, que sempre mantinguĂ© independĂšncia i equidistĂ ncia amb els diferents grups polĂ­tics. Les dones van començar a pagar quota de sĂČcies en aquells temps (la igualtat tĂ© els seus peatges!), i tenien, com a tals, plens drets a l’Ateneu. Aquest, d’una banda, va guanyar en pes social a mesura que l’EsglĂ©sia del poble l’anava perdent. Amb els nous temps va davallar en representaciĂł popular a favor dels partits polĂ­tics, que exercien el poder real dins de l’Ajuntament de Subirats. La uniĂł que hi havia entre els pobles que integren la ParrĂČquia de Sant Pere de Lavern tambĂ© es va diluir.

Fou durant els anys 80 que la Festa Major de Lavern va despuntar amb mĂ©s força. Aquells anys l’Ateneu fou capaç de muntar un envelat on ara hi ha les pistes i fins i tot d’organitzar un motocross puntuable pel Campionat de Catalunya. Pel nostre poble hi passaren les millors orquestres (Plateria, GuapachĂĄ Combo, Janio MartĂ­ o en Pere Tapies, i les famoses xarangues de PaĂŒls).

TambĂ© fĂłrem un dels primers pobles en tenir drac (avui desaparegut) l’any 1982. Aquells anys es recuperaren els balls de cercavila, els dimonis, les curses populars i el carnaval. Castellers, falconers, majorettes i saltimbanquis visitaren el nostre poble. DesprĂ©s d’un curt parĂšntesi a principis dels noranta, l’any 1995 es recuperaren de nou els balls de cercavila, actius avui encara.DSC_6840

La recuperaciĂł del nom tradicional de l’entitat, Ateneu AgrĂ­cola de Lavern, es va intentar en primer lloc durant l’any olĂ­mpic de 1992, juntament amb alguna modificaciĂł dels estatuts, perĂČ no va ser fins el 2001 que la Junta va impulsar i aconseguir definitivament aquesta important rectificaciĂł histĂČrica. Quedava com a signe dels temps passats aquella UniĂłn de Vecinos del Barrio de Lavern, perquĂš, com tots sabem molt bĂ©, geogrĂ ficament Lavern no Ă©s un barri, sinĂł un poble, tot i que sense ajuntament propi.

Menció apart mereix el robatori que vam patir a mans de l’antic cafeter, en Xavier Polo i família, que va buidar el cafù abans d’abandonar el poble (Sortosament gràcies a la determinació dels socis, vam poder recuperar les taules i quasi tota la resta del robatori).

No ens extendrem en les activitats a la Sala durant els anys vuitanta i noranta. NomĂ©s senyalarem que es van dividir entre les activitats musicals impulsades per la quasi centenĂ ria Coral Art i Germanor i les activitats teatrals. El grup teatral local fou de nou dirigit per en Josep CastellvĂ­, amb obres tant notables com “L’hostal de la GlĂČria”, “L’amor venia en taxi” o “Un fanĂ tic del Barça”. DesprĂ©s vingueren uns quants anys de pessebre vivent fins que de nou es refundĂ  i rebatejĂ  el grup com Companyia Teatral “En Obres” de Lavern.10325804_721473857911085_6006039944535307443_n

L’Ateneu segueix organitzant la Festa Major, el Carnaval, la Festa del Most, la Castanyada, la festa major petita i els actes de Nadal. Entre els anys 2008 i 2009 l’Ateneu va realitzar la demoliciĂł i construcciĂł del nou CafĂš, sufragat pels seus socis i amb l’ajuda de l’empresa d’en Juli BĂ rcena, l’Ajuntament de Subirats i l’Obra Social de “La Caixa”.

Article publicat a la revista El Serral, fruit de la recerca i entrevistes d’en LluĂ­s Capellades i de les aportacions sobre el moment histĂČric general a Catalunya d’en FĂšlix Vilagrassa.

2 pensaments a “L’ATENEU

  1. bona nit,
    Hi ha nits amb poqueta feina que un es distreu buscant “tonteries” x internet, i com que estant lluny un a vegades troba a faltar el seu poble he decidit buscar que diu internet de Lavern, i he trobat aquest interesant article, felicitats esta motl bĂ©. i em permet fer varies reflexions, jeje, “els socis joves pagaven una quota inferior a la dels caps de famĂ­lia” tant que vaig sentir com a argument de la gent gran quan es va proposar rebaixar o treure la cuota de soci als mĂ©s joves el “jo pago desde que tenia 14 anys”, doncs pel que llegeixo aqui, pagaven, pero pagaven menys, desconec com va acabar el tema pero alguns arguments cauen amb el temps. (lo de q les dones no pagaven i el comentari de que arribada la democracia van començar a pagar perque “a igualtat tĂ© els seus peatges!” em sembla de mal gust, com si les dones haguesin de pagar per la igualtat).
    sabent l’existencia del penĂł brodat que el Compte de Lavern va donar a la Coral, i per tant entenc que a la societat i amb ella a tots els socis, m’agradaria que el poguesim disfrutar tots , exhibintlo amb bones condicions al cafĂ©, per exemple.agraĂŻnt la cura que nha tingut la Neus de Cal Ton, naturalment.
    ja per acabar i com a proposta m’agradaria que es poguessin recuperar les bitlles catalanes com a tradiciĂł lligada a l’ateneu, adquirint o fabricantne un joc (amb les mides que es fessin servir a Lavern si se n’ha conservat alguna. Tinc entĂ©s que la mida de les bitlles variava de poble en poble seria interesant recuperarles pero amb la mida de Lavern) a la vegada que es fes algun curset per apendre a jugarhi, col·laborant a recuperar un joc tradicional en vies d’extinciĂł. Com ho veus?

    de nou felicitats per l’article, algun dia m’agradaria poder fer ua mica el tafaner amb el llibres d’actes.

    • Eis! pos et comento. El tema del comentari de la igualtat Ă©s d’en FĂšlix. Ja saps que li agrada desbarrar i espessigar al lector 🙂 Enquant al penĂł, ara la junta estĂ  a casa teva… jijiji mai mĂ©s ho tindrĂ s mĂ©s fĂ cil. Enquant a les bitlles, ho vaig intentar fa anys. Les va fer el meu veĂ­ (Cal fuster)la mida no se sap. No n’ha quedat cap. A Ordal si que en tenen i podem suposar que eren si fa no fa. TambĂ© vaig buscar les mides de les bitlles catalanes i em vaig posar en contacte amb la federaciĂł catalana de bitlles. Al final perĂČ, vaig veure que ja tocava massa tecles i ho vaig deixar cĂłrrer. Quan vulguis reprenem el tema! M’encantaria!!! Bones festes!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrĂČnica no es publicarĂ . Els camps necessaris estan marcats amb *