Sopar al Cafè de l’Ateneu
Fa anys que, quan arriba la tardor i s’acosta Tots Sants, se’ns presenta el mateix dilema: Castanyada o Hallowe’en?
Està clar que, si som catalans, la Castanyada forma part del nostre ADN i toca celebrar-la amb orgull. Però, com passa sovint, hi ha segones lectures interessants que val la pena conèixer.
La paraula Hallowe’en prové de l’antiga expressió anglesa All Hallows’ Even, que significa literalment vigília de Tots Sants. El seu origen, però, és molt més antic: ens porta fins a la tradició celta del Samhain (encara viva a Galícia, per exemple), una festa que marcava la fi de les collites i l’inici del rigorós hivern. Aquella nit s’encenien fogueres i es portaven màscares per espantar els esperits, mentre es deixaven ofrenes de menjar perquè les ànimes no entressin a les cases.
A l’edat mitjana, el papa Gregori III va cristianitzar aquella festa pagana establint el Dia de Tots Sants (1 de novembre), i més endavant, el Dia dels Difunts (2 de novembre).
El Samhain, a casa nostra, era conegut com la Nit de les Bruixes, tradició encara viva en llocs com Cervera, Centelles o Altafulla, hereva d’aquelles celebracions antigues amb fogueres, balls, remeis i misteri.
El famós “truco o trato” americà també té arrels ben antigues: prové del costum medieval europeu d’anar per les cases demanant menjar o espelmes a canvi de resar pels difunts la nit de Tots Sants. Per cert hi ha una versió en català ben bonica: crit o confit?
Les carabasses provenen de les primeres llànties fetes amb naps buidats, més endavant substituïdes per carabasses quan els europeus van arribar a Amèrica. I les disfresses? Doncs són l’evolució de les màscares celtes que utilitzaven per espantar els esperits.
Això sí: la part més moderna i ensucrada l’han popularitzat els nord-americans amb les seves pel·lícules, llaminadures i disfresses de por.
I a casa nostra? d’on ve el sopar de la castanyada, amb brasa, moniatos al caliu i panellets?
Antigament mentre feien repicar les campanes de les esglésies la vetlla de difunts, els campaners es feien passar el fred menjant castanyes torrades, moniatos, panellets un bon raig de moscatel, mistela o el que hi hagués. Així va néixer el sopar de la Castanyada, que ha arribat fins avui com l’àpat de la vigília de Tots Sants, una festa ben nostra que comparteix horari i esperit amb la festa celta de la mateixa nit. Són, en definitiva, dues actualitzacions d’una mateixa celebració.
Aquest fet es repeteix molts cops al llarg de la història. Per exemple l’arbre de Nadal, tradició totalment forana fins fa uns anys, que a moltes cases va substituir al Tió i va arraconar al pessebre. Sort que avui el tió viu una gran revifada sobretot gràcies a l’empenta de les escoles els anys 80. Més recentment ha vingut de fora Santa Claus, que aquí era Sant Nicolau, tradició ja quasi perduda del tot. Així com el Pare Noel (Santa Claus) i els Reis ja fa força anys que conviuen i mai han aixecat les passions que aixeca Hallowe’en.
Dit tot això… Hallowe’en o Castanyada? Potser no cal triar. Mentre una tradició no s’empassi l’altra, podem gaudir de totes dues: aprendre d’on venim i celebrar també com vivim avui. Es pot celebrar la castanyada perfectament amb disfresses i bromes. Fet i fotut, algú pensa renunciar al sopar de brasa, panellets i castanyes en familia o amics?